Reflexió del meu mòn....

Un malson

M'agafe als records que tinc
no m'agrada el que està per vindre
no puc creure on hem arribat.
Es necessària tota aquesta tristor?
Vull que tot siga com abans,
quan els xiquets jugaven tranquils al carrer
i els majors seien als bancals del parc,
quan la societat era segura per a viure
i no ens havíem d'amagar,
on podíem confiar en els cultes de professió
i la por a soles es trobava en les novel·les de terror.
Encara no sóc conscient de que tot a cambiat.
Vull despertar d'aquest malson no desitjat.
És difícil fer un somriure quan tot és penalitat,
però res és impossible,
i, de vegades, la solució, o refugi
està més prop d'on imaginem:
als cors, de les persones que més ens estimen.